I l’ànima em penjava així, de Llorenç Romera Pericàs, recull poemes reveladors de la fragilitat i la volatilitat de l’ànima. Ordena la vida quotidiana per destil·lar-ne el missatge, i alhora defuig l’experiència per plasmar l’emoció i el pensament, tractant l'ànima com un objecte més. Vers a vers, l’autor mira de respondre interrogants: qui sap on mena la vida en les altures, que t’ensenya a parlar poc i a pensar més en tot allò que mes a mes t’acosta, com si res, al res de l’altra veu, aquella en alta veu, d’aquest costat, que de tant en tant escoltes i que et diu, fluixet, fluixet, des d’un lloc fondo: “ei, vine, vine, no facis cas al vel de teranyina”. Aquesta highlife arran de terra és allò que cerca I l’ànima em penjava així. Tal com descriu Francesc Gelonch en el pròleg, el llibre “viatja de manera atrevida, irònicament desestabilitzadora, per una mena de fil elèctric vital, zigzaguejant aquí i allà entre una fragmentació despullada de converses telefòniques requisades (i no s’hi veu ni gota de maquillatge), de la pròpia veu interior, amb una maduresa ben real i una frescor vibrant i encomanadissa.”