Us convidem a llegir aquesta ressenya de Joventut sense Déu (Fonoll, 2018) que fa Joanjo Garcia al diari Nosaltres la Veu.
La novel·la, estructurada en capítols brevíssims, ràpides reflexions, frases contundents i diàlegs efectius, llisca amb una facilitat que l’allunya de tota solemnitat, que pot resultar massa lleugera en una primera ullada. Però conté molts elements que la fan un testimoni vivíssim d’un fenomen que el 1938 encara no havia mostrat la seua cara més brutal, tot i que havia marcat ganyotes de ferotgia. Hi subjau una invitació a la reflexió més que a l’heroisme. Presenta un personatge atrapat en una conjuntura històrica del feixisme, que dubta en veure’s empès als límits de l’obediència, que ens interpel·la: «Quan s’abomina el caràcter i l’únic que es tolera és l’evidència, la veritat se’n va i ve la mentida».