En el 75è aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen, deixem obert aquest capítol del llibre Batre records (Fonoll, 2020).


Va ploure. Una tarda típica de Setmana Santa. Inestable i radiant a parts iguals. Jo també m’hi sentia. Pujava el passeig de Ronda amb un nus a la gola, però em sentia feliç i afortunada. Han passat prop de vint anys. L’Antoni Mir ja fa molt de temps que va morir, però la conversa que vam tenir aquella tarda de primavera es resisteix a abandonar-me. Cada vegada és més abstracta. S’han perdut moltes dades en el laberint de la memòria. Fins i tot, la seua fisonomia és cada cop més difusa. Però no el braç. La camisa una mica arremangada que deixa veure uns números sinistres. Aquest és el motiu de la nostra trobada. S’apropa no sé quin aniversari de l’alliberament de Mauthausen. Però tot i això, em sento incòmoda i aparto els ulls del tatuatge. Un pudor inesperat. De sobte, les preguntes que m’he preparat em semblen ridícules davant l’evidència que aquell home afable va sobreviure a un camp de concentració nazi. Als vint anys et penses que ho saps tot i no saps res. Em tocava callar i escoltar. Tot està desdibuixat en el meu record, potser perquè l’horror es va apoderar de mi. Em semblava impossible que hagués aconseguit seguir endavant i que no el mogués la rancúnia, sinó el deute moral amb els companys que no van tenir tanta sort com ell. Se sentia amb l’obligació d’explicar la història que ells ja no podrien contar. Em commovia el seu intent de ser precís en els seus testimonis. De dir el nom i el poble, quan els sabia. La indestructible solidaritat de qui només es té l’un a l’altre. Pot semblar molt dramàtic, però Mir no ho pretenia. Incorporava anècdotes esgarrifoses, però que en aquell context semblaven divertides, com ara que no havia oblidat els números en alemany, perquè quan el fuetejaven el compte es portava en aquesta llengua, i va resultar ser un mètode d’ensenyament infallible. L’entrevista avançava fins a arribar al moment de l’alliberament,i vaig abaixar la guàrdia. Jo també sentia que aquella atrocitat havia acabat, que havíem sobreviscut. I no, em faltava sentir la més trista de les històries, la d’un presoner al qual ell no coneixia però a qui mai no va oblidar. Un home tan afamat que quan els van obrir les portes de les cuines dels oficials es va abocar a un cove de farina i hi va morir ofegat. «Pobre, farina crua… Quina pena!» Hi vaig estard’acord. Una pena infinita.

Anna Sàez Mateu