Cada espai de dol, cada fossa, cada cementiri o lloc d’enterrament col·lectiu mereix un tracte sensible i especial, però Cervera ens ha permès exemplificar la importància de donar una perspectiva patrimonial a aquests espais, especialment dolorosos individualment i col·lectivament. La memòria pública i els seus espais s’han de conèixer i visitar, s’hi ha d’aplicar la pedagogia més actual i s’han de promoure i promocionar (…) Aquestes persones ara fa més de deu anys van poder localitzar els seus parents d’altres indrets d’Espanya i van consolidar el dia de la commemoració cada primer dissabte del mes de setembre —recordo ara també aquell primer emotiu acte del 5 de setembre de 2008— d’una forma triada expressament i d’acord amb els familiars de les víctimes. La memòria i la dignitat mereixen una especial remembrança pública i col·lectiva, diferent de la del culte privat i íntim als morts, per això no es va escollir el primer de novembre. La fossa del cementiri de Cervera no és un espai de memòria més, és l’Espai on conflueix un especial procés memorial resumit anteriorment. Aquest, si se’m permet, va tenir un punt també àlgid quan amb en Jordi Oliva vam decidir incloure un fitxer memorial adherit al monument, en l’espai obert de la fossa, a l’aire lliure, amb una fitxa física per a cada víctima, fet que completa un cercle simbòlic i també reparador molt important i no sempre fàcil d’aconseguir en els espais de dol o enterrament. Aquest fet ha demostrat l’especial sensibilitat i sobretot la virtut pública de tots els actors implicats en aquesta paradigmàtica actuació memorial a Cervera.

Jordi Guixé i Coromines (Director de l’Observatori Europeu de Memòries / Universitat de Barcelona) a Desenterrar l’oblit. Memòries més enllà de la dignificació de la fossa comuna de Cervera (Fonoll, 2020)

LLEGEIX EL CAPÍTOL COMPLET AQUÍ