Plastilina

//Plastilina

Plastilina


Plastilina vol ser un conte de por en vers. Vol ser un nen cantussejant bàrbarament mentre juga —i on el joc, com perdre el temps, seria una resistència contra la inscripció mecànica dels homes i de les dones a la maquinària productiva. Plastilina vol ser un crit enrogallat contra l’engranatge («pedra-pedreta, ben rodoneta...»), vol ser el pànic profilàctic davant de l’esclat roent i inevitable de la vida, davant de la reproducció imparable dels organismes —que és, en darrer terme, la reproducció implacable de l’engranatge de la mort; fumar mata i viure, també, i com defensa Marta Segarra, la gran malaltia del segle XXI serà una malaltia autoimmune: el racisme, les fronteres, els anticossos, la BRIMO, la xenofòbia... Plastilina, doncs,és l’expressió d’una fòbia metabòlica, i és per això que el poemari s’inspira en els escenaris de cineastes com ara David Cronenberg o John Carpenter, així com en el d’autors com Stephen King però, també, Mercè Rodoreda i Víctor Català: «Pareu la mola, que el dimoni la roda... per matar-me», que fa dir la Víctor a la seva infanticida. L’encert del llibre, aleshores, potser té a veure amb aquesta voluntat de crear un imaginari proper al gènere fantàstic i de terror, però en forma de poema, i mitjançant un estrofisme que tot sovint recorre a la mètrica regular en un intent de reproduir, d’una banda, aquell catusseig bàrbar dels nens però, també, aquell metrònom inanimat dels pinyons i de les dents afilades dels engranatges («...tiroliro-là, tiroliro-leta»). Més enllà de la mètrica, però, el metrònom s’estén, com un contagi, per la via d’una rima interna que dona títol al llibre, a les quatre seccions que el conformen, i a la idea de fons que dona sentit al poemari i que ens parla de la plastilina com a base purínica (plastil-) de la despossessió (-ina).

L'AUTORA


Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990) És investigadora i docent precària de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. L’any 2015 guanya el premi Bernat Vidal i Tomàs amb Dents de polpa (AdiA Edicions), el 2017 surt Kalàixnikov (Món de Llibres), guardonat amb el Miquel Àngel Riera, i l’any 2020 guanya el 4t Premi Carles Hac Mor amb la plaquette if true: false; else: true (Editorial Fonoll). És autora d’algunes peces de poesia sonora, i des de gener de 2019 és una de les tres programadores de l’Horiginal.

Plastilina

13,00 I.V.A inclòs

 

Autora: Maria Sevilla Paris

Epíleg: Maria Callís Cabrera

Col·lecció: Poesia Joan Duch

90 pàgines, 14×19 cm

Enquadernació rústica amb solapes

ISBN: 978-84-123057-2-2

PVP: 13 euros

Publicació: Març de 2021

 

Categoria:

Sinopsi

Plastilina vol ser un conte de por en vers. Vol ser un nen cantussejant bàrbarament mentre juga —i on el joc, com perdre el temps, seria una resistència contra la inscripció mecànica dels homes i de les dones a la maquinària productiva. Plastilina vol ser un crit enrogallat contra l’engranatge («pedra-pedreta, ben rodoneta…»), vol ser el pànic profilàctic davant de l’esclat roent i inevitable de la vida, davant de la reproducció imparable dels organismes —que és, en darrer terme, la reproducció implacable de l’engranatge de la mort; fumar mata i viure, també, i com defensa Marta Segarra, la gran malaltia del segle XXI serà una malaltia autoimmune: el racisme, les fronteres, els anticossos, la BRIMO, la xenofòbia…

Plastilina, doncs,és l’expressió d’una fòbia metabòlica, i és per això que el poemari s’inspira en els escenaris de cineastes com ara David Cronenberg o John Carpenter, així com en el d’autors com Stephen King però, també, Mercè Rodoreda i Víctor Català: «Pareu la mola, que el dimoni la roda… per matar-me», que fa dir la Víctor a la seva infanticida.

L’encert del llibre, aleshores, potser té a veure amb aquesta voluntat de crear un imaginari proper al gènere fantàstic i de terror, però en forma de poema, i mitjançant un estrofisme que tot sovint recorre a la mètrica regular en un intent de reproduir, d’una banda, aquell catusseig bàrbar dels nens però, també, aquell metrònom inanimat dels pinyons i de les dents afilades dels engranatges («…tiroliro-là, tiroliro-leta»). Més enllà de la mètrica, però, el metrònom s’estén, com un contagi, per la via d’una rima interna que dona títol al llibre, a les quatre seccions que el conformen, i a la idea de fons que dona sentit al poemari i que ens parla de la plastilina com a base purínica (plastil-) de la despossessió (-ina).

L’AUTORA


Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990) És investigadora i docent precària de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. L’any 2015 guanya el premi Bernat Vidal i Tomàs amb Dents de polpa (AdiA Edicions), el 2017 surt Kalàixnikov (Món de Llibres), guardonat amb el Miquel Àngel Riera, i l’any 2020 guanya el 4t Premi Carles Hac Mor amb la plaquette if true: false; else: true (Editorial Fonoll). És autora d’algunes peces de poesia sonora, i des de gener de 2019 és una de les tres programadores de l’Horiginal.

Ressenyes

Encara no hi ha ressenyes.

Sigues el primer a opinar “Plastilina”

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *